MITJANS EN CRISI I CRISI DELS MITJANS

fotoperiodismeeconomic

El present reportatge busca exemplificar l’efecte de la crisi econòmica -i la pròpia que experimenta el periodisme-, sobre alguns mitjans. Per tal de fer més ric l’anàlisi, aquest no s’ha cenyit a tractar publicacions escrites o per contra, programes audiovisuals, sinó que s’han buscat casos idonis i diversos per tal de representar la heterogènia realitat que estan vivint els mitjans de comunicació al nostre país.

Com grans publicacions, consolidades en el temps, veuen perillar la seva continuació, com el Govern no aposta per la qualitat; o com l’enginy i l’altruisme de la ciutadania són les úniques eines per garantir la diversitat informativa.

La mercantilització del periodisme:

El diari El País és la prova més flagrant de la descomposició d’un model que s’ha quedat plenament desfasat en motiu de l’arribada i popularització d’Internet als primers anys del segle XIX. El rotatiu presidit per Juan Luis Cebrián va arribar al seu zenit als anys vuitanta i ha escenificat a les seves portades l’evolució d’un país que encara viu al bressol de la democràcia. El diari del grup PRISA va apostar –i va aconseguir- ser el primer diari plenament independent i progressista de la democràcia espanyola. Creat al maig del 1976, el diari neix uns mesos després de la mort del general reaccionari Francisco Franco; en aquella època la societat espanyola portava coent un brou de cultiu des de feia més de 40 anys de repressió i dictadura. La mort del dictador va derivar en una situació d’incertesa i por per part dels sectors de població més grans i d’explosió i reivindicació per part de les més joves.

elpais-23f

Encara que molts pensaven que la firma no duraria ni tres mesos, com afirma Enric González al seu llibre Memorias Líquidas, el diari va aguantar i va erigir-se com una publicació de referència malgrat la crisi energètica que flagel·lava l’economia espanyola. En un context complicat, on les vagues sectorials eren reprimides durament pels ‘grisos’, on destacà la de Vitòria-Gasteiz que va acabar amb 5 morts, El País mai va renunciar als principis de la veritat per sobre de tot i va denunciar casos que eren ‘tema tabú’ a l’època. El cas de la Banca Catalana amb Jordi Pujol com principal protagonista és l’exemple idoni; els anys vuitanta van ser la dècada on la llibertat de premsa va explotar per vèncer la repressió i censura que sempre havia caracteritzat el sector, Interviu amb els reportatges de Vinader sobre els Ultres bascs, també són un bon exemple.

La relació d’interessos va ser mútua; el diari consolidava la democràcia i la democràcia elevava al diari a un altar inexpugnable on no hi havia cap altre rival competent a l’alçada. D’especial rellevància és l’editorial que fa el diari el dia després de l’intent de cop d’estat de Antonio Tejero el 23 de febrer de 1981. Els ingressos del grup PRISA als anys vuitanta van fer que entre la Cadena SER i el diari El País, s’aconseguís un matalàs de diners difícil de trencar, fent que l’empresa no hagi declarat pèrdues mai. Si més no, amb l’aparició del diari El Mundo al 1989, El País va trobar-se de cara amb un rival perillós i summament competent.

Però en l’actualitat, la sort del rotatiu ha fet un gir de 360 graus. La imminent problemàtica de les arques influeix negativament en la credibilitat dels continguts que generen les seves afiliades, i inicia una espiral de culpabilitat que està minant l’esperit intern de Prisa. Juan Cruz, director adjunt i fundador de El País senyalava que el problema està en ”com cobrar a la gent que no està acostumada a pagar res per Internet”, quant a la solució, Cruz proposa ”tancar tots els diaris col·lectivament i arbitrar una fòrmula hàbil i àgil de pagament”

D’altra banda, Cruz també parla de la credibilitat en relació a la dependència dels bancs. ”Que els diaris tinguin dificultats econòmiques posa en perill la viabilitat del periodisme, malauradament si no tenim diners, hem de dependre dels bancs. En aquest panorama, si no pots informar de Bankia o Santander, irremediablament perds credibilitat”.

Des del punt de vista més econòmic, Prisa s’assimila a l’escenari incert i insegur que domina en el nostre dia a dia. La seva arribada a la borsa l’any 2000, complementada amb l’esclat incipient de la crisi, han fet que el conglomerat empresarial pateixi una greu davallada de liquiditat; s’han posat de manifest les deficiències de capital del grup alhora que s’ha reafirmat l’obsolescència de les seves estructures financeres. El capital de Prisa és de 21.881.250 euros i està representat per 218.812.500 accions, amb un valor nominal de 10 cèntims cadascuna. Actualment, l’acció de Prisa es tanca a 32,5 cèntims, mentre l’any 2007 cotitzava per sobre de 12,5 euros; així, pel preu d’un diari (1,30 euros), poden comprar-se 4 accions del grup. La firma, i més concretament el diari El País, ha anat perdent versemblança, fins arribar a ser gairebé un cadàver en descomposició aquest mateix any. Després d’aplicar un ERE que va afectar a més d’un centenar de treballadors, el diari es va permetre el luxe de gastar-se 30.000 euros en una fotografia falsa de Chávez a l’hospital. També va entregar-se als interessos de Repsol desacreditant la nacionalització de Repsol-YPF per part de Cristina Fernández de Kirchner, tot i que sembla que va agafar una mica d’aire amb la publicació dels papers on s’evidenciava el frau fiscal de Luís Bárcenas, ex tresorer del Partit Popular, ara fa uns mesos. Les conseqüències de l’ERE que es va aplicar a l’any 2012 també va col·lapsar en professionals de trajectòria consolidada; la sortida voluntària d’Enric González, una de les firmes més reconegudes del diari i que cobrava 7000 euros mensuals, n’és un bon exemple.

regular_chavez_jpg

Va ser a finals de l’any 2008 quan es va evidenciar notòriament la crisi del grup empresarial. Aquesta va vendre 3 dels seus actius immobiliaris per 300 milions d’euros a Longshore. Les seves accions es van desplomar al voltant d’un 80%, i els seus beneficis es van veure escandalosament reduïts; els seus 83 milions d’euros nets es van desinflar en un 56,8%. Per primer cop des de la seva entrada al món borsari, el grup de comunicació es va veure obligat a suspendre el pagament de dividends als seus accionistes. Així, mentre amb l’inici de segle l’acció del grup Prisa va arribar gairebé als 30 euros, a principis de maig del 2012 el grup cotitzava per sota de 0,4. En aquest mateix període, amb 12 anys de diferència, el deute ha passat de 400 a 3.700 milions, i el compte de resultats, de 90 milions de benefici a unes pèrdues de 450.

La venta d’exemplars del rotatiu amb més difusió a l’Estat encara representa el 43% dels seus ingressos, tot i que les ventes han disminuït amb 100.000 exemplars amb respecte al 2004. La pèrdua de vigència dins el panorama nacional també es va evidenciar en xifres econòmiques, registrant un resultat d’explotació de 8.62 milions d’euros al 2012, molt per sota dels 14.27 milions del diari esportiu AS de la mateixa empresa.

A finals del passat any, el diari espanyol va executar uns 129 acomiadaments, amb el pretext d’estalviar-se uns 14 milions d’euros. I és precisament en aquests casos on resideix el motiu de denúncia i obscuritat. El Conseller Delegat Juan Luis Cebrián no només ha sobreviscut a aquestes mesures econòmiques, sinó que gairebé ha quadruplicat la seva retribució. L’any 2011, el directiu es va embutxacar uns 13 milions aproximats d’euros: 8,2 milions de sou + 5 milions de gratificacions. Només amb la seva paga, El País podria contractar a 341 periodistes, respectant el seu conveni col·lectiu. I no només això: segons l’informe de Política de Retribucions de Prisa, el Consell d’Administració hauria de cobrar un màxim de 2 milions d’euros, que queden molt lluny del desproporcionat sou de Cebrián.

A tot això, el periòdic no presenta un balanç per fer un ERE. La pregunta central seria la següent: El País presenta xifres negatives o pèrdues d’algun tipus? La negativa davant tal qüestió deixa pas a una disminució dels seus ingressos en l’exercici 2012-2013, però en cap cas es pot parlar de pèrdues.

La presumpte falta d’honestedat de Prisa, els deutes que acumula i casos laborals i econòmics com els de El País posen en entredit la conjuntura econòmica del grup empresarial i el seu futur funcionament.

cebrian

La caiguda d’inversions publicitàries és una de les causes d’aquesta davallada. Només el grup Prisa ha deixat d’ingressar 25 milions en publicitat des de 2010. En general, El País va facturar 255.27 milions d’euros, un 7.3% menys que l’any anterior. Les seves dues vies principals de finançament són les vendes i la publicitat; quant a vendes, la companyia va salvar els mobles amb números semblants a l’exercici anterior (difusió de 365.118 exemplars diaris); quant a ingressos publicitaris, la xifra és més preocupant, ja que només El País va deixar d’ingressar 19 milions d’euros.

La pública catalana:

tumblr_static_headeracn

L’Agència Catalana de Notícies (ACN) es crea el 4 de gener de 1999, essent una de les primeres agències de notícies digitals creades a Europa. Té com objecte la prestació i gestió dels serveis i activitats de comunicació escrita, ràdio i televisió en l’àmbit local i comarcal de les zones de parla catalana, així com en l’àmbit de l’estat espanyol. És una empresa pública depenent directament de la Generalitat de Catalunya.

La crisi en els mitjans de comunicació ha afectat també l’ACN degut a la disminució dels ingressos per la venta de serveis en un 47%. A més, cal afegir que ha vist com el pressupost que destina la Generalitat de Catalunya s’ha reduït en més d’un 30% en els últims quatre anys. L’any 2010 la subvenció a l’agència era aproximadament d’uns 3,5 milions d’euros, l’any 2012 de poc més de dos milions i en els pressupostos d’enguany es preveu que sigui inferior.

No obstant, l’ACN també es finança a partir dels ingressos per serveis, és a dir, les dades que venen als altres mitjans. Des de l’any 2008, aquests ingressos s’havien multiplicat per tres, arribant a l’any 2010 amb un ingrés d’1.6 milions d’euros. Actualment els ingressos per venta de serveis han caigut un 33% en les Diputacions i els Ajuntaments i en un 14% en mitjans de comunicació privats. Així doncs dels més de 5 milions d’euros de 2010, actualment, s’ha de conformar amb no més de 3 milions d’euros.

Carles Mundó, president de l’Agència Catalana de Notícies entre 2008 i 2010, destaca que l’aportació pública és molt modesta en comparació amb els grans resultats i la rendibilitat de l’agència. “L’ACN surt molt barata com perquè el govern la retalli més, a banda que aporta molt als mitjans catalans”, i afegeix que “el pressupost de l’ACN al 2010 va ser de 3.5 milions d’euros, l’equivalent a un 1% del de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que per aquell mateix any va ser de 350 milions d’euros”.

D’altra banda, Enric Marín, secretari de comunicació del Govern entre 2004 i 2006 i president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals entre 2008 i 2010, condemna les retallades que ha sofert l’ACN.  “És una empresa molt sanejada i molt rendible, si amb el pressupost tant curt que té encara se li retalla un 30%, s’ho estan carregant”. A més a més, destaca que “en un entorn polític on es volen crear estructures d’estat, retallar en l’agència pública catalana és precisament destruir-ne una”.

Degut a les constants retallades en el pressupost en els últims quatre anys i la davallada d’ingressos per la venta de serveis, la direcció de l’empresa pública va plantejar als seus treballadors un ERO com a única solució. Aquesta reducció de personal afectava bàsicament a la plantilla de Barcelona i es pretenia acomiadar a la meitat dels periodistes de la redacció de la ciutat comtal. Tal i com explica Rafa Garrido, periodista de l’ACN, “l’acomiadament de tantes persones de la plantilla feia impossible mantenir l’agència” i aquest va ser el motiu pel qual els treballadors van convocar diverses vagues i mobilitzacions. Gràcies al Comitè ACN i les pressions del personal, la direcció i els treballadors van arribar en un acord i, finalment, es va aconseguir evitar l’ERO i es van acomiadar a set persones, dues de les quals són periodistes.

Els treballadors de l’agència, prèviament als acomiadaments, van veure eliminades les pagues extres i tenen els salaris congelats. A més, en aquests tres anys la plantilla ha estat reduïda ja que un 20% dels contractes no s’han renovat. Per tant, Garrido explica que la situació actual és “dolenta” perquè els periodistes tenen “un volum massa elevat de feina i no poden treballar en les millors condicions”.

Nova i turmentosa vida:

laxarxa

La Xarxa és una cadena de ràdio catalana que parteix de la unió de COM Ràdio i la Xarxa Audiovisual Local, totes dues essent projectes impulsats per la Diputació de Barcelona. L’emissora va iniciar-se amb la nova temporada del 2012. La programació prové de la ja extinta COM Ràdio en un 60%, i el 40% restant prové de l’oferta de ràdios locals de les províncies de Barcelona, Girona i Lleida.

El motiu pel qual COM Ràdio ha passat a ser La Xarxa és econòmic. Molts ajuntaments no tenen els recursos econòmics necessaris per sostenir les seves emissores locals. Així doncs, l’objectiu era que COM Ràdio abandonés el seu perfil de ràdio convencional i generalista i passés a ser una emissora de continguts informatius i programes pels mitjans locals. Aquests canvis els ha estat impulsant Convergència i Unió des que va arribar a la Diputació de Barcelona com a solucions a la crisi que viu el la comunitat catalana. Val a dir que, en termes polítics, aquesta decisió pot tenir una altra lectura: la de debilitar una ràdio contra la qual CiU s’hi va posicionar en contra des dels seus començaments. Considerada una eina política per part del PSC –que ha governat tant l’Ajuntament com la Diputació de Barcelona fins les darreres eleccions-, d’aquesta manera aconsegueix deslligar la marca COM Ràdio i, alhora, centrar l’emissió localment, amb la conseqüent pèrdua d’influència a tot el territori. En termes econòmics, la diferències es fa palesa: el 2012 s’hi van pressupostar 18,5 milions d’euros. Un any després, en són 15,5.

Després de la reducció de pressupost que va suposar la unificació, el conseller delegat de l’entitat, Francesc Pena, va comunicar que hi ha previst un pla de viabilitat, altrament dit, acomiadaments. L’expedient de regulació d’ocupació afectaria 77 treballadors. La segona opció consistia a obrir un procés de diàleg amb el comitè empresarial, al qual s’hi van acollir tots els treballadors. Malgrat la seva voluntat de negociació, la direcció imposa unes condicions  que els treballadors no accepten: una retallada de sous al 75% de la plantilla, la qual cosa afectaria 150 dels 205 treballadors de La Xarxa. La reducció mitjana salarial vora el 20%, arribant en alguns casos a superar fins al 50%.

Aquesta situació es va desencallar el 23 de maig, després que gairebé una centena de treballadors de La Xarxa es manifestessin davant de la seu de la Diputació, on s’hi trobava reunit el consell d’administració. Després de la pressió i de les protestes, i de la mateixa voluntat dels dirigents de la Diputació, com el propi president Salvador Esteve, els membres del consell van constatar que no volien tirar endavant l’ERO previst i que la seva actitud era de conciliació mitjançant l’eina de negociació. A dia 27 de maig, no n’hi ha cap novetat més.

Ara bé, més enllà de l’estalvi econòmic que comporti les retallades en sou o acomiadaments, caldria obrir un debat a la societat: és necessària una entitat com La Xarxa, que dóna veu a una centena de ràdios locals? El seu passat, d’un clar marcat caràcter polític, pesa més que no pas l’actual suport al localisme? Depenent de la resposta, l’estalvi econòmic serà major o menor, però caldrà posar a la mateixa balança el cost social que pot comportar una reducció dels recursos de La Xarxa.

Crowfunding per sobreviure:

verkami

Ràdio Televisió Cardedeu va ser la primera televisió local de l’Estat Espanyol i la primera televisió en català del món. Va néixer l’any 1980 en un petit poble del Vallés Oriental amb voluntat d’emetre els concerts de jazz i les festes majors que se celebraven a la vila. Durant més de 25 anys, la televisió dedicava espais a entrevistes i informatius, relacionats tant amb el poble com amb la resta del país.

Tot i així, el flagell de la crisi també s’ha fet notar en una televisió pública tan antiga. Aquest gener, els gestors de la televisió van decidir endegar una campanya de micromecenatge amb l’objectiu d’aconseguir 6.000€ i intentar salvar el canal. A dia 27 de maig, s’havien aconseguit 5.735€ i quedaven, encara, 6 dies per fer més aportacions.

Amb aquests diners s’elaborarà un projecte que consisteix en varis documentals sobre la historia recent del poble. Els DVD resultants del projecte es regalaran a aquells que hagin aportat 25€ o més, i els que n’hagin aportat menys sortiran anomenats als crèdit finals. La resta de la quantitat econòmica es destinarà a finançar la televisió.

radiotelevisiocardedeu

Segons han expressat els organitzadors, “es tracta d’un projecte amb doble objectiu: recuperar la memòria oral del poble i ajudar l’entitat que l’ha estat enregistrant els darrers 30 anys”.

Aquesta iniciativa és una crida a tots els mitjans en crisi, una porta de salvació que, amb l’ajuda de l’enginy i l’emprenedoria, pots aconseguir salvar un dels ja mítics canals de televisió local. Si voleu fer alguna aportació, encara teniu temps fins al 2 de juny a: http://www.verkami.com/projects/5258-memoria-oral-de-cardedeu.

Amb tot, podem concloure que certament els números no ajuden, però cal ser crític i  mostrar les dades per valorar algunes de les decisions dels directors dels mitjans o dels propietaris d’aquests –Generalitat-.

CONTRAECONOMY

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s