Ni ètica ni moral

 Si som ciutadans de peu, és probable que el nom de Bernard Tapie no ens digués res fa un parell d’anys enrere. Inclús tampoc fa poc més d’un any. L’onada de corrupció en la seva màxima expressió, el malestar general cap a la classe dirigent i la notícia de l’interrogatori de Christine Lagarde per part de la Cort de Justícia de la República (CJR), no obstant, han capgirat les prioritats informatives d’un cas de principis dels noranta. Una situació que ha sigut interessant ocultar per la classe política i que la societat no s’ha interessat en investigar, sigui per indiferència o per desconeixença pura (i permeteu-me posar més èmfasi en la segona premissa).

L’escàndol Tapie es remunta concretament a l’any 1993, quan el banc públic Crédit Lyonnais va revendre l’empresa Adidas, controlada llavors per Bernard Tapie. L’embolic judicial es va iniciar per la opinió probablement subjectiva de l’empresari, que va manifestar que havia patit un perjudici dels seus interessos amb la citada venta. Una primera sentència judicial va donar la raó a l’entitat fins que, sense cap recurs presentat per part de Tapie, el Govern de Nicolas Sarkozy va decidir nomenar un comitè d’arbitratge privat. El 2008, la causa va concloure amb una indemnització bruta de 403 milions d’euros (285 milions nets), que l’entitat financera es va veure obligada a pagar tot i estar pràcticament en fallida.

Christine Lagarde, actual directora gerent del Fons Monetari Internacional, era ministra d’Economia amb el Govern Sarkozy en el moment de la resolució.

La fiscalia acusa a la directora de l’FMI de “complicitat en falsedat de document públic i malversació de fons públics”. La diplomàtica francesa és sospitosa tan d’haver pressionat als àrbitres per a que actuessin a favor de l’empresari, com d’haver evitat recórrer la sentència posteriorment als tribunals ordinaris. La problemàtica es dilata perquè diversos experts van recomanar-li que reclamés, argumentant el cop lesiu que suposaria per l’Estat i els interessos. Lagarde no en va fer cas.

La fiscal del cas, Cécile Petit, acusa durament a l’ex-ministra. El setmanari Le Canard Enchaîné ha publicat un document que confirma la privació de fonament jurídic en la mediació de l’Estat en el cas Tapie i manifesta la parcialitat de l’òrgan mediador d’aquest, en el que “dos dels tres àrbitres mantenien llaços amb l’empresari”, segons la publicació francesa.

Molts indicis ajuden en la consolidació d’una idea premeditada en el logos de la societat civil. Però el dret a la defensa (ideològicament massificat en tota la ciutadania) i la dita “tothom és innocent fins que no es demostri el contrari” emparen el cas de Christine Lagarde. Washington i els companys del Fons Monetari Internacional la recolzen, no sé si perquè hi confien o perquè la sustentació entre membres d’un mateix clan sense una argumentació raonable és una moda que s’ha instal·lat en les grans elits. El president francès François Hollande considera que “són assumptes diferents”, amb la clara intenció de preservar el prestigi francès que l’ex-director de l’FMI va dilapidar quan va abandonar el càrrec acusat de violació.

Tot i aquestes anomalies jurídiques, la responsable del FMI no té cap intenció de deixar el càrrec, atenyent a la inexistent distracció que això pot causar en la seva feina. És possible que no comprengui que hi ha actes que s’han d’executar pels interessos i peticions dels ciutadans i no per les reflexions individuals d’una diplomàtica que no hauria d’oblidar que exerceix per decisió popular.

El que se’m presenta més impactant, deixant de banda la situació en si, no és el la possible imputació d’una dirigent francesa. D’això, els catalans i/o espanyols, per desgràcia, n’estem curats d’espants. El que em sembla una aberració és que Christine Lagarde fos nomenada directora gerent d’una institució tan transcendental com el Fons Monetari Internacional l’any 2011, a coneixences d’aquest presumpte delicte. És més, l’escàndol Tapie va emergir quan es va considerar la seva candidatura a la gerència de l’organisme internacional, mentre encara hi havia temps material per a prendre una decisió conseqüent amb les normes ètiques i morals d’una societat civilitzada.

Sembla ser que ni això ens queda.

Marta Gambín

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s