Anàlisi del tractament dels mitjans sobre la corrupció

Un cop realitzada l’anàlisi col·lectiva del tractament informatiu dels casos de corrupció de La Vanguardia, ABC, El País, La Razón, El Periódico de Catalunya, El Economista i El Mundo, en traduim les xifres en forma de conclusions. Aquestes  es troben dividides entre aquelles relatives als aspectes temàtics (varietat de casos i freqüència informativa d’aquests i enfocament) i aquelles centrades en els aspectes formals (gèneres/texts periodístics triats, elements gràfics i extensió).

Extreiem que els temes més recurrents a tots els diaris analitzats, com a norma general, han estat Bárcenas i Noos. En menor rellevància però, també s’han tractat els casos Gürtel, Pretoria y Mercurio; o Malaya i les ITV.

Podem afegir que malgrat els diaris busquin que el tractament de la seves notícies sigui el més objectiu possible, l’influència que exerceix la ideologia de la que n’és partidari cada rotatiu, és una pressió més forta.

Tracte cas Bárcenas i Nóos per part dels diaris analitzats:

Que la ideologia de La Vanguardia té aires monàrquics i conservadors es pot veure de manera més o menys clara en el dia a dia del diari, en el tracte de les informacions. En el cas que ens situa, el diari del Grup Godó ha fet al llarg d’aquests mesos un tracte just i extens dels principals casos de corrupció del país, com el cas Nóos, Bárcenas i Gürtel, als qui ha dedicat nombroses pàgines i vàries portades. Això sí, és en el primer on se li ha pogut veure més el seu posicionament ja que, amb la monarquia en entredit i amb Iñaki Urdangarin com a protagonista, La Vanguardia ha cuidat molt les paraules, amb una visió a la defensiva, sense voler mullar-se més del compte. Sobretot en els articles d’opinió és on més s’ha pogut identificar el seu punt de vista. Un exemple és l’editorial del 24 de febrer, en què el diari qualificava el duc de Palma de “víctima de violadores de privacitat que només aspiren a salvar el cul”, fent referència a Diego Torres, l’exsoci d’Urdangarin. És una mostra de la confiança que ha demostrat tenir el mitjà amb el gendre del rei tot i que, des de fa temps, tot fa indicar que és culpable.

El País, per la seva part, es mostra més crític amb els protagonistes del cas Nóos, sobretot amb Urdangarin, amb el que no dubten en criticar quan cal. Es nota que, a diferència de La Vanguardia, la seva ideologia no suposa una barrera tant important i l’enfocament és més objectiu. Pel que fa a l’extensió, també és molt àmplia tot i que no tant com el mitjà dirigit per Xavier Antich.

Amb el que realment El País ha sigut un referent a nivell de tot el país per la seva cobertura informativa, realment sorprenent, és amb el cas Bárcenas, que ha compromès el Partit Popular. No s’ha d’oblidar que aquest diari ha sigut part implicada de la trama ja que va publicar, en exclusiva, els famosos papers de Bárcenas –el 31 de gener de 2013- i fins i tot el director del mitjà, Javier Moreno, va declarar davant el jutge. La informació que dóna d’aquest cas és, a nivell formal, molt complet, amb nombroses pàgines i molt de text –tret, d’altra banda, típic del mitjà- que s’acompanya de fotografies i de gràfics, on les xifres prenen molt de relleu.

A banda d’aquests dos diaris de referència a Espanya i Catalunya, també és interessant analitzar el tracte que en fan els altres mitjans de pes. El Periódico de Catalunya, per la seva part, no escatima en crítiques als protagonistes del cas Bárcenas i, per tant, al Partit Popular, al que ataca amb vehemència i insistència. Es relaciona en més d’una ocasió amb la trama Gürtel, com també fa El País. També tendeix a fer una valoració dels casos de corrupció en general, dels seus responsables i de com aquests han intentat resoldre els problemes, tot i que alguns partits –PSOE- hi apareixen molt sutilment. A excepció del cas Bárcenas, on clarament el PP és castigat pel mitjà, es pot dir que en línees generals la crítica va dirigida al sistema i a la corrupció espanyola generalitzada més que en partits i individus concrets –que també-.

La nota més sorprenent la dóna, segons el nostre punt de vista, El Mundo. Diari ideològicament de dretes, que pertany a Unidad Editorial, tot fa pensar que defensa el Partit Popular a ultrança –com fan altres mitjans espanyols-. Doncs bé, el mitjà té un to dur generalitzat, fet que fa que reparteixi crítiques tant al propi PP (cas Bárcenas) com al PSOE (Operación Malaya i cas Amy Martín) o la monarquia espanyola (cas Nóos). El canvi de director segurament va ser clau en aquest canvi de tendència, que aposta ara més per la investigació, l’anàlisi i no tant per la crítica fàcil, de pocs arguments. La mostra més evident radica en el cas Bárcenas, on el mitjà dóna xifres, noms i tot tipus d’informació de forma generosa, a diferència del que un es podia imaginar d’entrada. En aquest sentit, s’ha de tenir en compte, com es pot veure seguint una mica regularment les publicacions del diari, que El Mundo no és massa seguidor del president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, al que no dubta en posar en qüestió quan és necessari.

Pel que fa a l’ABC, aquest presenta, a banda dels dos principals casos a nivell nacional (Bárcenas i Nóos), la particularitat de ser l’únic diari que inclou dins la seva agenda-setting el cas ITV. La principal capçalera de Vocento tampoc no abandona la seva línia editorial partidista i afí al PP quant a casos de corrupció, com ho demostra el fet que bona part dels articles sobre el cas Bárcenas són opinatius i s’hi arriba a posar en entredit les acusacions judicials cap al PP. Busquen ser explicatius quant al tractament de la corrupció, explicant el perquè de les imputacions o les relacions que s’estableixen entre els diferents casos, però prima la valoració i l’afinitat cap al Partit Popular.

D’altra banda, el diari La Razón segueix al seu univers paral·lel i s’atreveix a qüestionar lo inqüestionable, més encara després que les proves tipogràfiques esclarissin que la lletra que figurava a les fotocòpies publicades pel diari El País, coincidien amb l’escritura de l’ex tresorer del PP. El diari dirigit per Paco Marhuenda no dona valor probatori a tot l’entrellat que El Mundo y El País ha tret a la llum. La barreja entre informació i opinió, o més ben dit, apologia de dretes, és una constant. La Razón no només defensa a Bárcenas, tota la cúpula implicada del Partit Popular i la família reial en el Cas Nóos, tampoc n’estan exemptes de la defensa a capa i espasa per part de l’editorial. En contraposició, el diari i el seu director, a les nombroses tertúlies a les que assisteix, si són molt crítics amb el Cas Pallerols, l’escàndol de les ITV on està implicada la família Pujol. En general, la catalanofòbia no és una nota negativa pels lectors de la publicació, circumstància notòria alhora de redactar i jerarquitzar informació.

L’únic diari d’informació econòmica, El Economista, no destaca per posar gaire èmfasi en els casos de corrupció nacionals. El cas Bárcenas és l’únic a què fan al·lusió, i ho fan assèpticament, ja que la gran majoria de peces provenen d’agència i tots els articles es caracteritzen per ser notícies, no s’hi inclouen articles amb un grau més explícit d’opinió. No obstant, és destacable el tractament que es realitza de les acusacions cap al PP pel seu immobilisme vers aquest cas.

Aspectes formals:

Si tots convenim que l’anàlisi de continguts és primordial a l’hora de descriure la forma en què els mitjans de comunicació tracten els casos de corrupció, no ho és menys la manera com aquests presenten la informació. El gènere periodístic triat, l’extensió de les peces o la inclusió d’elements gràfics són aspectes formals que adquireixen la mateixa importància que els temàtics, atès que el continent predisposa el contingut.

Si classifiquem els gèneres periodístics segons com d’explícita es troba l’opinió, la notícia és sens dubte el gènere en què més fàcilment es dilueix amb el que podem considerar informació. A excepció de El Economista, que només presenta notícies, totes les capçaleres presenten peces opinatives, bé siguin personals o aquelles que representen la línia editorial del mitjà -generalment, el mateix editorial o l’article d’opinió d’algú important en la jerarquia del diari.

El punt discorden el posen El Mundo i La Vanguardia, en utilitzar, respectivament, els formats de crònica i entrevista.

Per la seva banda, la utilització d’elements gràfics no és generalitzada en la informació sobre casos de corrupció. La majoria de diaris no acompanyen el text d’imatges o infografies, a excepció de El País, que destaca per la inclusió d’imatges a totes les peces i l’aparició d’infografies de creació pròpia; de El Periódico i El Economista, que fan ús de fotografies com a forma d’il·lustrar les seves peces, i El Mundo, que es caracteritza per la inclusió de vídeos. De tot plegat n’inferim que els mitjans, en línies generals, no consideren els elements gràfics, en especial les infografies, eines que per si soles constitueixen una unitat informativa o, si més no, de complementarietat del text, considerant el potencial que permet gràcies a les possibilitats d’internet.

 

IVÁN GARCÍA, DAVID GIMÉNEZ, IVÁN GUTIÉRREZ, I NÚRIA LÓPEZ

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s